Ja ha passat l’època en que els contes clàssics eren valorats. Avui es regala menys la Caputxeta Vermella, la Blancaneus, les 100.000 llegües de viatge submarí, …
S’ha titllat aquests contes de classistes i masclistes des de posicions de crítica social i d’inductors a la por i al sentiment de culpabilitat des de la perspectiva psicològica. Eren un model d’acord amb una altra època i, ja se sap: quan una porta vella la volem fer encaixar en una estructura nova, tot balla.
Per tant, en els darrers 30 anys, ha calgut un canvi de tipus de contes infantils i, consegüentment, hem tingut un buit en aquest nivell i una convivència entre contes molt diferents. D’una forma notòria, s’ha perdut més encara la tradició oral del conte i n’ha augmentat la seva difusió en vídeo o vídeo-joc. N’han sortit nous models, com el conte on es descriu què li passa a un nen en la seva vida quotidiana o el creixement d’una mongeta i que podríem anomenar contes realistes o científics. També ha augmentat el consum del conte que podríem qualificar de futurista o, directament, de voladura mental, com totes les importacions japoneses de la darrera dècada, on el costum és la negació de la realitat (de la gravetat de la Terra o del dany físic) per part d éssers amb supercapacitats.
Des del meu punt de vista tots aquests nous models neguen l’essència del conte i per tant, produeixen contes de baixa qualitat, característica que, en canvi, no trobem en els contes clàssics. Un bon conte no mor mai, encara que sigui del passat, i agrada tant a petits com a grans. Un conte ha de ser abstracte, imaginatiu, figuratiu, conceptual i poètic. Llavors té màgia i aconsegueix sorprendre si tenim la humilitat de no pensar que ho sabem tot o que la realitat és l’únic que compta.
Un conte també ha de ser un model referit a una realitat quan és simbolista, preventiu i intuïtiu i no una simple successió fotogràfica. Ha de fer de pont entre la realitat raonable de conceptes precisos i els mites fantàstics. Ens hem desprès del llenguatge de les narracions mítiques com a eina de comprensió del món (per comprendre l’origen del blat o del sol i de la lluna, p. Ex.) i, per contra, fabriquem supramóns paral·lels desconnectats de la quotidianitat i de les experiències dels avantpassats. Al treure l’encant de la narració del conte el condemnem a ser trist entreteniment pels més petits.
Un conte ha de ser creatiu i transmissor de doctrines àmplies, com ara del dret a la llibertat. L’objectiu és que faci la persona flexible, profunda de sentiments, capaç de lliurar-se de pressions socials o dels altres i del sentit del ridícul o del fracàs. És per això que als contes hi calen personatges desvalguts, conscients de les seves limitacions, insegurs o inconformistes com a models que saben transcendir aquestes característiques. Per això hauríem de fullejar mínimament un conte o informar-nos d’un video infantil abans de decidir regalar-lo a un petit, enlloc de triar-lo pel color de les il·lustracions o per si correspon a una edat i prou.
Finalment, el conte té un component relacional, que vincula l’experiència de dues o més persones. Sinó no s’entén com és que els nens demanen que els expliquem contes que tenen suport gràfic. És perquè no són comprensibles per ells mateixos? És per que no són per la seva edat? Jo penso que els nens i les nenes demanen que l’adult hi posi la màgia, com han fet pares i mares, padrins i padrines, tiets i tietes, professors i professores i tants d’altres atrevint-se a omplir el buit, inventant contes nous especialment basats en la seva pròpia experiència o en la d’avantpassats. No hi ha res com una bona anècdota explicada amb la gràcia d’un conte, amb la “gramàtica de la fantasia” que va batejar Gianni Rodari . No li hem de tenir por a la fantasia: per un nen o nena fa més planer l’enfrontament a un obstacle que pugui estar vivint; allò difícil cara a cara es fa més fàcil en la imaginació.
George Steiner diu que si una criatura queda buida de textos (o de pintures o de música,…) patirà una mort prematura del cor i la imaginació. També explica que la tradició jueva sosté que Déu va crear l’home per sentir-lo explicar contes.
Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada
No Comments Yet