Blog

Creixement personal és un procés d’ evolució de les potencialitats i els recursos del ser humà per començar un camí de trobada amb un mateix. Tothom que està en la recerca de la seva individuació  o que simplement es trobi en un punt mort, pot començar el procés.

Serveix pels joves, els de mitjana edat i els més grans.

Aquest procés no té classe social ni exigeix un nivell cultural. Només que un noti que s’ està començant a moure alguna cosa dins i vulgui descobrir més coses.

Sovint, quan li dic a qualsevol que sóc psicòloga em comenta que deu ser complicat  “això de treballar amb la ment”. La sorpresa és evident quan jo dic que els psicòlegs no treballem exactament “amb la ment”.

Suposo que això passa perquè identifiquem la nostra psicologia amb el nostre cervell, quan, de fet, la psicologia és un complex entramat entre ment, cor i entranyes i els seus equivalents psicològics: la nostra forma d’actuar, de sentir, de reaccionar i, es clar, també de pensar. Els nostres pensaments són reflex de com vivim, tot i que, alhora, marquen les nostres actuacions.

Estem acostumats a un estil de programes de televisió i de revistes divulgadores que enfoquen la psicologia com si es tractés d’una mena de poder mental que, qui el té, se’n surt millor a la vida. Hi ha qui diu sense vergonya que té “molta psicologia”, com volent dir que té molt d’aquest poder, a mig camí entre la força de voluntat i la intuïció o el sentit comú. De fet, psicologia no és un terme quantitatiu, de manera que no se’n pot tenir molta ni poca.

Essent primmirats, la psicologia ni tan sols es té, sinó que s’és. No és gens el·litista: la som tots els humans i fins i tot els animals. És un nom genèric per definir el que els grecs antics creien que era l’ànima, la vida o l’alè essencial. Dins d’aquest concepte hi trobem l’ingeni, la voluntat, el desig, l’instint, la intel·ligència, la espiritualitat, els sentiments,… I un llarg etcètera.

Igualment, la psicologia tampoc és cap creença o religió. Pot semblar estrany el que he escrit, però s’entendrà millor recordant quantes vegades hem dit o hem sentit que “jo crec en la psicologia” o bé que “jo no hi crec”. Talment com si es tractés d’un misteri que potser existeix o potser no. Em sembla que ningú dubta que la intel·ligència o el desig o les emocions, p. Ex., són una realitat ben quotidiana. Com també ho són, desgraciadament, els trastorns alimentaris, l’estrès o la depressió. Torno a repetir que la psicologia la som.

Quan una ciència estudia fenòmens subtils i delicats acostuma a passar el que ha passat amb la psicologia. Uns, per voler materialitzar en excés, l’han reduït a la ment. Així produeix menys temor. D’altres, per voler fer-la objectiva, l’han abstret del propi cos, convertint-la en un ens que espanta a qualsevol. D’aquesta manera, la psicologia ha passat de ser patrimoni personal de cadascú a pertànyer a un conjunt d’especialistes que estudien coses complexes que no entén ningú més que ells. En definitiva, la psicologia s’ha volgut apartar de la medicina a través de la psiquiatria o de la filosofia.

El cert és que el cos és la casa de la psicologia; és la seu de les emocions, és el terra de la intel·ligència i és en ell mateix el nostre caràcter. Sabem que el cos i la ment són indivisibles, però, sostenint que la psicologia abasta més enllà de la ment, dividir aspectes corporals d’aspectes psicològics és una aberració.

Aquest és el motiu pel qual trobem psicòlegs al terreny de la medicina, bàsicament, perquè quan la nostra psique (l’ànima dels grecs) emmalalteix, també ho fa el nostre cos i a l’inrevés.

No cal esperar a estar malalts per fer-nos una revisió psicològica, ja que la prevenció és molt millor que la curació. Estalvia molts maldecaps i, perquè no, també molts diners.

Tots i totes som psicologia i, per tant, susceptibles d’un descens en la salut psicològica o d’una minva en l’estat de felicitat. No té massa importància el perquè això passa. N’hi ha prou amb recordar que pot passar i que es pot prevenir avaluant el nostre estat psicològic periòdicament. El psicòleg no és, per tant, un complicat “metge del cap” sinó un metge del C.A.P. que entén de totes aquelles grandeses o petiteses que vivim diàriament.

La família és un sistema on els seus membres fonen recursos i necessitats. Qualsevol canvi afecta a tot el sistema . Com a sistema viu, en moviment, la convivència familiar suposa un equilibri molt fràgil entre els interessos i recursos dels seus membres. Això marca el clima familiar.

Es fa més difícil com més complexa és la família, com més membres vulnerables conté (nens, adolescents, gent gran, persones en dificultats), com més adverses són les circumstàncies,…

Ningú és expert i tots  som aprenents en la nostra pròpia família.

I, com que es tracta d’ aprendre, fer canvis adaptatius i alhora, mantenir el “vaixell” familiar estable, els millors canvis són els més senzills, subtils i de sentit comú. Generalment, no fem massa canvis en el nostre funcionament si no apareixen conflictes o dificultats. El nostre cervell tendeix a comprometre’s amb les seves creences i valors i el timó familiar també.

Però, sovint, quan apareix algun conflicte i ens adonem que cal fer un viratge, pensem en canvis dràstics, difícils d’ aconseguir, agosarats, impossibles per massa costosos a diferents nivells. Per exemple, pot passar que una família s’ adoni que els pares treballen molt, van estressats i els fills tenen poc contacte amb ells. Si aquesta família consulta un terapeuta familiar i arriba a la conclusió que cal fer un canvi, tots plegats ens podem donar per satisfets, ja que realment és el que convé, que hi hagi consciència de la necessitat de canvi. Sovint, en aquest punt, la família pensa en què pot fer i les idees són costoses, poc adaptatives o poc ecològiques, sostenibles en el temps (“ I si canvio de feina? I si anem de vacances a Disneyworld, que els nens sempre ho demanen? i si els porto jo cada dia al parc, enlloc de fer tantes extraescolars?)

Són bones solucions però no sempre possibles. Pot passar que acabem decidint no fer res o que els canvis iniciats s’ esvaeixin amb el temps i guanyin les inèrcies del passat. O que estiguem molt bé de vacances i  tot sigui igual al tornar,… o que els fills i filles es quedin sense anar al parc ni fer extraescolars.

Els millors canvis, els més radicals i fàcils de mantenir, es basen en el com. Com fer les coses les canvia completament i és una forma de convidar a fer-ne d’ altres de més saludables. No és el mateix rentar els plats gaudint del contacte de l’ aigua, de l’ aroma del sabó, del soroll de la vaixella, de la música o el silenci,… que rentar-los pensant en que encara en queden molts, o que cal deixar-los perfectes i que no m’hi estic fixant prou. Quan a la família tenim persones gran o petits, sabem que a ells els cal calma, temps i una actitud tranquil·la. El gran canvi és el d’ actitud.

Decidir amb quina actitud començo el dia, em marca com serà el dia. Decidir amb quina actitud ens relacionem com a família marca el clima de la família, la forma de relacionar-nos. No fan el mateix dues famílies que porten els fills al mateix parc, encara que aparentment facin les mateixes coses. En les dues no hi ha el mateix nivell d’ empatia, d’ atenció, d’ independència i creativitat, d’ actitud conciliadora davant els conflictes,… Els indicadors d’ habilitats de tipus emocional són els que ens marquem nosaltres voluntàriament i decideixen com seran les nostres vivències i reaccions.

Sovint, les indicacions que donem els terapeutes de família són les de petits  grans canvis. Canvis en la manera de fer les mateixes coses, que són les que ens costen de canviar. Canvis estratègics, sostenibles en el temps i amb els que, sorprenentment, descobrim que fem menys del que fèiem abans d’ introduir-los, ja que sovint alliberen d’una càrrega de creences irracionals del que és necessari fer perquè la família no s’ enfonsi, oblidant que si ens deixem anar i no oposem resistència, l’ aigua tendeix a permetre que surem. És difícil no oposar resistència i no voler que el vaixell vagi de totes, totes cap a port, però es pot provar i els efectes beneficiosos de provar-ho es noten ben aviat.

Quan torna a haver-hi una baralla entre germans a casa, entre pares i fills, una situació que no millora i ens sentim frustrats, una situació que s’ encalla per molt que intentem desencallar-la, podem provar de respirar i fer-la d’ una altra manera: més poc a poc, més ràpidament, xiulant o cantant, exagerant-la,… Si més no, canviarem el nostre estat d’ànim i el nivell de consciència del que ens està passant.. I això només és ja una gran influència en el clima familiar.