Enamorar-nos…
Com tot fenomen natural, té una funció adaptativa. Mirar de comprendre-la és perfectament compatible amb els aspectes romàntics, innegables, d’ aquest fet.
Dit això, anem a disseccionar el fenomen transcendent i misteriós de l’ enamorament per comprendre millor el seu sentit. D’ entrada, el considerarem un fenomen inconscient, sovint cec per la consciència i molt potent a nivell energètic i motivador.
Alhora, prou que ens assabentem del què ens està passant. Som conscients que veiem l’ altre en clau positiva, però som inconscients del fet que, poc o molt, l’ estem idealitzant. La persona ens sembla posseïdora de totes les gràcies que li atribuïm i aquestes ens semblen objectives i inqüestionables. Per això, situarem l’ enamorament entre els fenòmens projectius, en clara projecció positiva. Quan projectem aspectes de nosaltres que ens són incòmodes o clarament inacceptables, parlem de projecció negativa, inconscient, ocasionadora de dificultats de relació i malentesos, ben bé com la positiva. Sabem que la projecció és defensiva, un mecanisme de defensa. De què ens defensem quan ens enamorem?
Coneixem com de motivador n’ és l’ enamorament. Ens altera la percepció i els nivells bioquímics, la gana o la son. Funciona ben bé com un fenomen addictiu, amb aspectes obsessius en més o menys mesura. Ens pot fer cercar la companyia de la persona estimada o desitjada fins i tot en situacions en que veiem que clarament no ens convé, actuant a mercè d’ un dictamen superior a la nostra força de voluntat. De què ens defensem amb tanta força?
Sabem que sempre projectem el que ens resulta inadmissible, tant en censura d’ aspectes negatius com de positius nostres. Ens defensem del que ens incomoda. Però el que ens incomoda també ens atrau, de vegades en forma d’ enamorament. Podem tenir un valor o un do no admès, sigui per baixa autoestima, per prejudicis socials o familiars, per falta de coneixent d’ un mateix, per falta de permís en el sistema familiar o social,…Allò que no podem emparar en la nostra consciència en queda fora, produint un fort fenomen d’ atracció psicològica, bioquímica i també pot ser percebuda des de l’ esfera espiritual.
No som capaços de deixar de mirar cap al que és nostre en l’ altre, cap al que el nostre interior reconeix com a propi, mentre que la nostra consciència no ho fa. La necessitat d’ integrar aquest aspecte projectat és el que explica l’ atracció irracional cap a qui li hem atribuït els “nostres” atributs projectats. Alhora, ens defensem d’ aquesta integració. La contradicció ens fa grans i complexos.
L’ enamorament és més potent i intens com més difícil és l’ aproximació entre dues persones. On és més intens i romàntic és en els amors platònics, els que entenem que són quasi impossibles donades les dificultats que hi posa l ‘entorn o les circumstàncies. Caldria menys enamorament, menys defensa en forma de consciència alterada, de ball de serotonina i endorfines, d’ ansietat i desig de veure l’ altre, com més accessible i proper és, com més possibilitats hi ha de conèixer-nos, desmitificar-nos i acoblar-nos com a parella. Finalment, d’ entendre’ns quan a valors i propòsits vitals i comprometre’ns. Aquest procés requereix un esforç per les dues parts i del resultat d’ aquest treball en podem dir estimació, amor i no requereix forçosament d’ enamorament previ.
Cada fenomen té la seva importància adaptativa, però convé no confondre l’ enamorament amb l’ amor,
l’ atracció amb la relació de parella. Els dos poden ser mutus, però només el primer ens pot portar a prendre un dany psicològic. L’ amor és balsàmic, fins i tot si no és correspost, perquè incorpora l’ aspecte d’ amor propi. Convé que siguem crítics amb les nostres intencions si ens enamorem d’una persona immadura o abusiva envers nosaltres. Podem desenvolupar una actitud addictiva cap a aquella persona poc sostenible o difícil de comprendre pel nostre entorn, per la nostra xarxa social o familiar, que fins i tot, podem sacrificar en la necessitat de seguir a la persona. Si ens trobem en aquesta situació, cal sempre cercar l’ ajuda psicològica, ja que és molt difícil trencar la dinàmica d’ addicció a “estimar massa” sense ajuda externa,.
Per tant, l’ enamorament no determina la conveniència d’ una relació, ni l’ obliga. Només expressa una coincidència entre dues persones d’ un o més aspectes vitals, almenys per part d’ una d’ elles. A nivell romàntic es concep com una predestinació i això porta a moltes situacions dramàtiques, de forma més visible en el col·lectiu femení.
El “mal d’ amors” és ancestral, però al segle XXI tenim prou eines de comprensió i treball per poder erradicar-lo a molts nivells, entre ells el psicològic.
És legítim i necessari voler seguir la petja de l’ enamorament. La prudència mai hauria de ser superior a la curiositat preventivament. De vegades ens porta a treballar aspectes edípics oblidats i podem, a través de la persona de qui ens enamorem, millorar la relació amb el pare o amb la mare. De vegades ens pot portar a integrar un aspecte nostre, com el de l’ homosexualitat o el del compromís en la parella, o una actitud comunicativa o d’ un tret de caràcter envers als altres.
L’ enamorament pren importància adaptativa quan l’ entenem en clau de desenvolupament personal. Així entenem el seu misteri, la seva grandesa, l’ atracció o l’ evitació que ens mena. Ens enamorem des de l’ ànima, i l’ ànima sap el que necessita. Qui ho determina o limita, som nosaltres, des de la consciència i la comprensió.
Pilar Arbós
