Igulada, octubre de 2012
Pilar Arbós Aixalà ens ha acompanyat amb els seus articles sobre la nostra salut emocional i els seus bons consells terapèutics des del principi de la nostra revista. Psicòloga des de 1993 i psicoterapeuta des de l’any 1995, la seva feina passa també per cuidar la persona a un nivell més clínic. Amb ella conversem sobre com ens afecten els problemes quotidians.
Són més necessaris ara els psicòlegs?
El cert és que sí. fa poques setmanes va celebrar-se el dia mundial de la salut mental amb una iniciativa de psicòlegs organitzada pel col·legi per tal de fer visible que hi ha molta gent que ha tirat la tovallola o que necessita ànims. Moltes persones ho estan passant malament i per algunes d’elles aquesta pot ser una situació nova en que es pot arribar a pensar que no hi ha res a fer o que no té solució. també, alhora, molta gent està trobant la seva capacitat de reacció òptima, precissament perquè li passen coses prou grosses.
Llavors, quina és la millor resposta o actitud enfront de situacions de precarietat laboral, conflictes familiars o de parella?
Ara precisament estic preparant una xerrada sobre Psicologia Positiva que celebraré a Piera aquesta setmana. fixar-se en com actúa la gent que se’n surt, la que trobem genial o la que ens resulta admirable i introduir petits canvis per tal de mirar-ho més en positiu, ens dóna una predisposició a sortir-nos-en millor de situacions tant complicades com aquestes.
Recentment va sorgir la noticia que el suïcidi és una de les causes de mort habituals entre homes d’entre 35 i 45 anys. a que es deu aquest índex tant elevat?
Moltes vegades les persones arriben a pensar que no hi ha solució. el risc de suïcidi és força difícil de detectar, ja que la persona que el té no l’ aparenta: es queixa poc, no sempre consulta i no el manifesta explícitament. Ens cal estar atents a les petites senyals que dónen de malestar.
L’ estat depressiu o angoixat és molt habitual en la societat actual i des de les institucions publiques no es fa prou per abordar-lo. en el sistema sanitari públic, les retallades estan a l’ordre del dia i dins d’aquestes, la psicòlogia, que mai ha estat com convindria, actualment està molt tocada. un exemple molt clar són les depressions lleus i estats d’ ansietat que no arriben al psicòleg i són tractats directament pel metge de capçalera amb fàrmacs. se suposa que hauran de consultar a nivell privat si volen arribar al psicòleg. En aquest context és impossible parlar de prevenció, que de segur que és més necessària que mai, ja que haver-la previst ens estalviaria ara moltes despeses mèdiques.
Llavors podríem dir que estem en una crisi social i psicològica, a més d’ econòmica?
La que tenim ara és una crisi de valors i espiritualitat. hem de ser capaços de donar-nos nosaltres mateixos el valor que tenim. Un mateix és posa en el darrer lloc. tot passa per davant de la cura d’un mateix. Així no podem anar be, cada cop hi ha més problemes per a tothom a nivell personal, familiar i laboral i finalment això ens passa factura.
Llavors quan anem a veure al terapeuta?
Quan el sistema que un té no funciona o no ens agrada és quan un esta disposat a canviar. el problema és que fins que no hi ha quelcom greu, com un atac d’ansietat o fins i tot una resposta psicosomàtica en la que el cos ens manifesta el seu malestar per la situació d’angoixa o estrés, no anem al metge. No existeix la prevenció, la mentalitat de pensar que quan un està bé és el millor moment per veure com fer-nos més forts i tenir més energia. Podríem comparar-ho amb anar al dentista, un altre especialista que no entra dins de la sanitat pública: molta gent anem al dentista perquè ens faci una revisió un cop l’any, per saber si hi ha algun problema i poder tractar-lo abans que sigui greu. a nivell psicològic també caldria consultar quan tenim una dificultat concreta que no resolem encara que ens sentim bé.
La gent esta mancada d’objectius vitals que ajudin a superar les dificultats del dia a dia?
Si un no s’escolta, no diu el que vol, no es queixa, el seu objectiu vital es simplement de supervivència. no es busca l’autorealització o l’ autoafirmació . Per voler autorealitzar-te t’has d’escoltar i saber què vols i que no. Si no estem educats per escoltar les nostres emocions, arriba un moment que no tenim un objectiu personal sinó que fem les coses simplement com ens han ensenyat a nivell social. Divertir-se, tenir coses, passar-ho bé, són objectius socials. estem obligats socialment a passar-ho be el cap de setmana. En moments convulsos les persones que tenen clar quin es el seu objectiu, encara que no estiguin fent allò que volen, no tenen tantes dificultats per tirar endavant. els que no troben un sentit personal al que fan es troben amb un problema afegit. Aquest fet causa que vitalment hi hagi menys energia disponible.
Llavors quina és l’actitud més correcta davant dels problemes?
Cal mirar les dificultats per saber-les assumir. ser un optimista sensitiu: és a dir, quan una cosa no va bé cal saber-ho mirar de la forma més positiva que no contradigui el que capten els nostres sentits. Tant l’ optimisme com el pessimisme són actituds estables, segurament tindrem aquesta actitud de per vida, però és pot modificar de forma que ni la preocupació ni la ingenuïtat ens facin mal.
Quan és el millor moment per tractar un problema?
Quan portem uns mesos des que sorgeix un problema i hem buscat diverses solucions que no ens han funcionat és el moment òptim per començar-ho a tractar. Però si esperem més, llavors aquesta situació passa a ser crònica i costa més de afrontar-ho tant per al pacient com per al terapeuta.
La idea d’anar al psicòleg com a darrer recurs és antiqüada. Aquest és el pitjor sistema perquè quan una situació s’ha fet crònica, o bé quan el nivell de maduració ja no és l’adequat, costa molt més revertir-la. no hauríem esperar fins als cinquanta anys per solucionar un problema sorgit quan en teníem trenta. soc molt partidària de fer un abordatge terapèutic paral·lel·lament a un de mèdic o farmacològic. si portem temps solucionant un problema psicosomàtic amb medicaments. Cal aprendre a abordar-lo amb teràpia encara que cap metge ens ho recomani, per afavorir una millora de l’estat de salut en general, per la pròpia qualitat de vida.
Continuem pensant que el psicòleg és el darrer recurs en la pitjor de les circumstancies. Com més recursos tinguem més difícil serà que les problemàtiques ens dobleguin. Es tracta de fer cursets, gimnàstica emocional, per tal de modificar la forma de mirar-se les coses.
La gestió emocional, hem d’aprendre a fer-la cada dia. Moltes vegades no sabem com fer-ho per nosaltres mateixos i cal llavors trobar algú que ens ensenyi.
Quin tipus de problemes et consulten més?
La consulta més habitual esta relacionada amb l’ansietat. Tots tenim ansietat però hi ha moments que se’ns desborda i llavors pot esclatar amb una crisi d’ansietat o fins i tot és converteix en psicosomàtica. Ens trobem amb persones que han anat a diferents metges i especialistes abans d’entendre que tenen un problema psicosomàtic. L’ ansietat pot agafar qualsevol forma corporal i es pot assemblar a qualsevol tipus de malaltia.
Però el psicòleg surt car o aquesta és una idea equivocada?
cal dir que una teràpia és una inversió personal de primera necessitat, ja que ens permet recuperar o generar energia, motivació, i distribuir-la millor.
Nosaltres fem un disseny de com pot anar el tractament i normalment fem el que se’n diu tractaments breus .La teràpia breu és que, en aproximadament deu sessions, si la persona te consciencia de l’objectiu, es poden corregir problemes. Moltes vegades, si es una problemàtica concreta, amb menys de deu sessions n’hi ha prou.
A més, les mútues i els descomptes per col·lectius permeten que una teràpia no representi un cost tant elevat.
També hi ha crisi de parella. hi ha alguna clau per fer sobreviure un matrimoni?
Les parelles que funcionen bé, han aconseguit un bon acoblament i equilibri. Per aconseguir-lo cal fer molt metaanàlisis, parlar d’ ells mateixos i de com es veuen. Es pot fer de forma lúdica, durant un dinar, per exemple, no cal que sigui un ritual, és una cosa que poden fer sense adonar-nos-en. Cal parlar amb la parella de com estem junts, fer una petita revisió de com i cap on anem, parlar de les coses, del que ens agrada i no ens agrada de la parella, i evitar així convertir cap tema en tabú, creant la confiança que cal entre ambdúes persones. Cal que la parella trobi la seva forma d’autoanalitzar-se i reflexionar sobre ella mateixa. Les parelles que funcionen bé ho fan encara que sigui de forma inconscient, sense marcar-se un dia a la agenda.
No Comments Yet