Blog

Sovint, quan li dic a qualsevol que sóc psicòloga em comenta que deu ser complicat  “això de treballar amb la ment”. La sorpresa és evident quan jo dic que els psicòlegs no treballem exactament “amb la ment”.

Suposo que això passa perquè identifiquem la nostra psicologia amb el nostre cervell, quan, de fet, la psicologia és un complex entramat entre ment, cor i entranyes i els seus equivalents psicològics: la nostra forma d’actuar, de sentir, de reaccionar i, es clar, també de pensar. Els nostres pensaments són reflex de com vivim, tot i que, alhora, marquen les nostres actuacions.

Estem acostumats a un estil de programes de televisió i de revistes divulgadores que enfoquen la psicologia com si es tractés d’una mena de poder mental que, qui el té, se’n surt millor a la vida. Hi ha qui diu sense vergonya que té “molta psicologia”, com volent dir que té molt d’aquest poder, a mig camí entre la força de voluntat i la intuïció o el sentit comú. De fet, psicologia no és un terme quantitatiu, de manera que no se’n pot tenir molta ni poca.

Essent primmirats, la psicologia ni tan sols es té, sinó que s’és. No és gens el·litista: la som tots els humans i fins i tot els animals. És un nom genèric per definir el que els grecs antics creien que era l’ànima, la vida o l’alè essencial. Dins d’aquest concepte hi trobem l’ingeni, la voluntat, el desig, l’instint, la intel·ligència, la espiritualitat, els sentiments,… I un llarg etcètera.

Igualment, la psicologia tampoc és cap creença o religió. Pot semblar estrany el que he escrit, però s’entendrà millor recordant quantes vegades hem dit o hem sentit que “jo crec en la psicologia” o bé que “jo no hi crec”. Talment com si es tractés d’un misteri que potser existeix o potser no. Em sembla que ningú dubta que la intel·ligència o el desig o les emocions, p. Ex., són una realitat ben quotidiana. Com també ho són, desgraciadament, els trastorns alimentaris, l’estrès o la depressió. Torno a repetir que la psicologia la som.

Quan una ciència estudia fenòmens subtils i delicats acostuma a passar el que ha passat amb la psicologia. Uns, per voler materialitzar en excés, l’han reduït a la ment. Així produeix menys temor. D’altres, per voler fer-la objectiva, l’han abstret del propi cos, convertint-la en un ens que espanta a qualsevol. D’aquesta manera, la psicologia ha passat de ser patrimoni personal de cadascú a pertànyer a un conjunt d’especialistes que estudien coses complexes que no entén ningú més que ells. En definitiva, la psicologia s’ha volgut apartar de la medicina a través de la psiquiatria o de la filosofia.

El cert és que el cos és la casa de la psicologia; és la seu de les emocions, és el terra de la intel·ligència i és en ell mateix el nostre caràcter. Sabem que el cos i la ment són indivisibles, però, sostenint que la psicologia abasta més enllà de la ment, dividir aspectes corporals d’aspectes psicològics és una aberració.

Aquest és el motiu pel qual trobem psicòlegs al terreny de la medicina, bàsicament, perquè quan la nostra psique (l’ànima dels grecs) emmalalteix, també ho fa el nostre cos i a l’inrevés.

No cal esperar a estar malalts per fer-nos una revisió psicològica, ja que la prevenció és molt millor que la curació. Estalvia molts maldecaps i, perquè no, també molts diners.

Tots i totes som psicologia i, per tant, susceptibles d’un descens en la salut psicològica o d’una minva en l’estat de felicitat. No té massa importància el perquè això passa. N’hi ha prou amb recordar que pot passar i que es pot prevenir avaluant el nostre estat psicològic periòdicament. El psicòleg no és, per tant, un complicat “metge del cap” sinó un metge del C.A.P. que entén de totes aquelles grandeses o petiteses que vivim diàriament.